Els ídols de l’esport: entre la informació i l’entreteniment mediàtic

L’objectiu principal de l’acte, centrat en els dos protagonistes, Julio Salinas,  ex-jugador del
Futbol Club Barcelona i l’Athletic club de Bilbao, i Joan Golobart, exjugador de l’Espanyol,
 era tractar el tema de com viuen les estrelles d’aquest esport atès que ambdós han rebut
 el tractament mediàtic dels mitjans de comunicació. Dues persones que s’han caracteritzat
 sempre per parlar clar i no abusar dels tòpics, és a dir parlar tal com pensen. Ambdós
 personatges passen de ser criticats a ser crítics.

Joan Golobart recorda no tenir tant de suport dels mitjans, però hi havia una relació més 
propera amb el periodista. En canvi, per part de Julio Salinas, el tractament mediàtic dels
 esportistes amb els propis mitjans de comunicació i fonts d’informació, el veien com un enemic 
ja que els mitjans eren menys nombrosos, però molt més poderosos. A més a més, els
periodistes havien de decidir i actuar segons el canal al que pertanyien.

Una anècdota curiosa explicada per Salinas és que, els periodistes, trucaven a casa dels jugadors per entrevistar-
los; era un tracte més proper. Avui en dia, la relació amb les fonts ha canviat, ara arribar al
 futbolista és molt més complicat, i les rodes de premsa són molt més limitades. Julio Salinas 
insisteix que hi ha molt pocs periodistes objectius i que, d’alguna manera, la majoria representen uns colors,
 perquè això és mediàtic. Avui en dia, els mitjans busquen el que la gent demana, és a dir, 
polèmica. La xerrada també estava centrada en demostrar que la relació entre els periodistes 
i els futbolistes està basada més aviat en els interessos. Els propis futbolistes utilitzen els mitjans 
per fer públiques les seves intencions: si vol canviar de club, el seu estat d’ànim, etc. Però 
alhora es pot anar més enllà i pot afectar de manera directa el futbolista.

Per respondre a la pregunta de si es pot ser objectiu quan jutgem a algú que coneixem o hi
 tenim amistat, ambdós es mostren bastant d’acord amb el que pensen. Tant Julio Salinas com
 Joan Golobart creuen que s’utilitzen altres paraules per dirigir-se a gent de confiança atès que,
 o no vols veure els seus errors, o els veus d’una altra manera. És més fàcil fer un anàlisi si no
 coneixes ningú i no hi estàs vinculat. Una proximitat excessiva amb les fonts pot ser perjudicial, 
perquè pot derivar en manca d’objectivitat. També es va preguntar als convidats si creien que
 una amistat podia afectar la imparcialitat; Julio Salinas va dir que els jugadors no accepten les
 crítiques negatives. Acceptar bones crítiques sempre és fàcil, però les que estan en contra no 
s’accepten tant fàcilment. Salinas creu que a causa d’aquest ego i aquesta manera de ser tant
 complexa, deixant entre veure que tenen complexe de superioritat, els hi costa més acceptar els 
errors i fer autocrítica. Senyala que el periodisme i el periodista tenen un problema, i es que tots dos són limitats i, sovint, el periodista sent uns colors que influeixen a l’hora de fer un anàlisi o una crònica.

La fama, segons Joan Golobart, genera confusió perquè, d’una banda agrada que et
 reconeguin i que donin valor a tanta feina realitzada al llarg de tants anys, però d’altra banda 
no dones tant valor als diners. Julio Salinas acaba dient que s’ha d’aprofitar la fama com 
quelcom positiu. És mes fàcil arribar a la fama que mantenir-se, tenir valors propis, ajudar-te de
l’entorn familiar perquè la fama no et corrompi.

per Dídac Teruel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s